El tren dels “Llocs”, un assaig que va dels llacs als llocs endinsant-se en el paisatge, el sentiment, i la identitat

El Tren dels Llacs. Font de les imatges: http://www.trendelsllacs.cat/ [consulta 15-12-2019]

Trepitjo l’andana immers en els meus pensaments, quan de sobte, un xiulet d’un tren que marxa em retorna a l’estat de consciència. És en aquest moment quan percebo el lloc, fins aleshores hi era i hi ocupava un espai físic, però no estava situat en l’espai social de Bourdieu. Així mateix, l’alemany Martin Heidegger deia que un lloc és la ubicació de la veritat de ser. És a partir d’aquell instant quan realment miro i hi veig, quan efectivament hi soc, quan em dono compte del que allí passa i de les relacions que s’hi estableixen, i finalment, el significat augmenta en el moment en el que diviso el cartell amb el nom de l’estació, un eloqüent “Lleida-Pirineus”. Val a dir, que aquest és un nom de lloc gens intranscendent, ni innocent, tenint en compte que em trobo en una ciutat de més de cent trenta mil habitants en mig de la plana de la depressió central catalana. Per tant, sembla ser que tot i estar en un espai físic pla, aquest lloc té una relació molt forta amb un espai físic muntanyós de vessants abruptes i inclinats. Tanmateix, mentalment no m’aturo aquí, segueixo viatjant entre dos llocs, la plana i la muntanya, segueixo reflexionant, i em pregunto que vindria primer, aquesta relació o la denominació, és a dir, em qüestiono si el topònim respon a una estratègia postmoderna forçada per captar usuaris, o la societat ho percep originalment d’aquesta manera.

            Pocs minuts després em toca pujar al tren, cerco un seient, no un de qualsevol, sinó el millor possible. La meva elecció està supeditada a tres objectius: el primer és de caràcter orgànic, i és que vull seure mirant en el sentit de la marxa, i el segon i tercer objectiu, correspon al valor afegit del viatge, que per mi és la qualitat del paisatge segons el meu imaginari. Aquest fet es tradueix en que vull sortir el més aviat possible de la ciutat, és a dir, sortir d’un lloc i arribar a un altre, i això només passa a l’esquerra del vagó, ja explicaré perquè, i d’altra banda, vull veure de prop, i sense perdre detall, la paret de les Bagasses del Congost de Terradets, i això novament només passa a la finestra de l’esquerra. Bé doncs, tinc sort, el seient ideal està lliure per a ser viscut, i tinc la impressió d’estar al millor lloc per observar els millors llocs, els llocs singulars que m’han condicionat l’elecció. Aquest plantejament em porta forçosament a la ubiqüitat si considero que l’espai interior del tren és un lloc i el que veig per la finestra, l’espai exterior, és un altre lloc al que considero que hi soc en tant que el percebo. Un altre plantejament seria que el tren és un contenidor d’un simple espai físic, un no-lloc de Marc Augé, volent dir que a mi el que realment em fa emocionar és el que hi ha contigu al vidre per la part que toca al vent.

              D’altra banda, el primer tram del viatge no m’interessa, ja ho sabia abans de pujar al tren, pel que em genero premeditadament una oportunitat de situar-me mentalment en un altre lloc. Tinc a les meves mans la novel·la d’Agatha Christie “Assassinat a l’Orient Exprés”, text rellevant pels pensaments geogràfics que s’han iniciat a l’andana, però no obstant, no sabria dir si la situació em sembla una paradoxa, o una metàfora, pel que no obro el llibre encara. Em trobo assegut a la locomotora dièsel del “Tren dels Llacs” que va de Lleida fins la Pobla de Segur, un exemple de la corrent postmoderna en clau neorural i turística. Es tracta d’una de les poques infraestructures ferroviàries del Pirineu, val a dir que poc rentable, i que agonitza per mantenir el Pirineu “viu”, tot unint-lo a la ciutat amb transport públic, amb un servei essencial que ajuda als veïns de zones rurals, sovint deprimides, i per tant, al desenvolupament local. Ara bé, com que el volum d’usuaris per necessitats quotidianes és tant baix, se li ha donat un caire turístic amb el reclam dels majestuosos paisatges dels llacs que voreja, els pantans de Sant Llorenç de Montgai, Camarassa, Terradets i Sant Antoni. En canvi, el tren de l’Orient Exprés va ser fruit de la modernitat de finals del segle XIX i  part del segle XX, un servei de luxe adreçat a la burgesia europea que cercava el glamour de camí a l’exòtica Istanbul. Tot plegat, em fa plantejar-me que l’experiència del viatge condiciona el contacte amb els llocs, i que cada passatger en pot treure un producte diferent. Els adinerats de l’Orient Exprés els veig com els turistes d’avui que es mouen a mercè del capitalisme en destins de moda, consumidors de llocs buits d’autenticitat, postissos, de parcs temàtics, amb motivacions extrínseques en els seus objectius del viatge. Per un altre costat, em veig a mi com un viatger conscient, aprofitant un servei públic escaient pel territori, i amb ànsia d’experimentar llocs únics, llocs amb sentit, amb caràcter, espais plens de contingut social, i sobretot amb ganes de contacte físic, d’arribar als meus llocs, als meus símbols, al Congost de Terradets a petita escala, i al Pirineu, o millor dit, atenent a la gran diversitat, als Pirineus a nivell de paisatge, en tant que pirinenc, en tant que lloc indissociable de la meva identitat.

La paret de les Bagasses al Congost de Terradets. Foto: Òscar Alemán 2013

              Al pensar per un segon si obria el llibre o no, he fet un repàs mental de l’itinerari a seguir per les vies de 89 kilòmetres fins a l’estació final, però la realitat és que tot just acaba d’arrencar el tren del seu punt de partida, i en dos minuts, la meva localització és fronterera entre un lloc i un no-lloc. A l’esquerra en el sentit de la marxa es poden veure les magnífiques i ordenades parcel·les de fruiters del Segrià, i a la dreta, un munt de ferralla enorme amuntegada de forma caòtica a la vora d’una nau mig de formigó, mig de metall, pertanyent al gran polígon industrial el Segre. A l’esquerra he sortit de la ciutat, he canviat de lloc, ho tinc clar i era un dels meus objectius a l’escollir el seient, i a la dreta, amb una visual dificultosa per l’espai que em separa de l’altra finestra, un no-lloc que em convida a no ser-hi. Passen els minuts i segueixo impregnant-me dels fruiters de l’esquerra, de tant en tant s’intercala algun camp llaurat, i de sobte, apareix tota una llenca de terra sense llaurar, un llenca de terra entre dos camps, és a dir, una andana. Quina similitud haurà vist hom per agafar aquest mot rural i traslladar-lo a la també allargada andana de l’estació de tren? Així que, copso uns espais amb similituds lineals però amb usos totalment diferents. És a dir, que les dues andanes són més comparables com espais, que com a llocs, una mateixa paraula, però dos significats diferents, dos llocs distints.  Un espai topològic, geomètric, semblant, però clarament dos espais existencials diferents, carregats d’elements immaterials i intangibles, que confereixen a cada lloc quelcom únic (Nogué, 2008). Però, i les andanes de cada estació? Són úniques? Són llocs, o estant buidats d’existencialisme per la globalització?

             Aristòtil, al segle IV a.C., va ser un dels primers en definir el concepte de lloc, o millor dit, la part material del lloc, ja que era concebut com el límit que circumda el cos, i per tant com una realitat física en sí mateixa, però la visió moderna segons la qual es considera que el lloc és una determinada relació d’un cos amb altres, no esdevindria seriosament fins al desenvolupament que en fan els geògrafs humanistes de l’últim terç del segle XX, i fins a l’actualitat. Els diferents autors aprofundiran sobretot amb la identitat dels llocs. Aquest fet, em retorna a les andanes, a les estacions de tren, als aeroports, i em fa qüestionar-me la seva categoria de lloc, en tant que cada cop són més fruit de la globalització, la qual porta implícita una pèrdua de particularitat i d’identitat. Però, tornant al tren, de tant en tant miro a la dreta, l’enorme polígon industrial continua, l’espai que ocupa és ple de processos globals, el capitalisme s’identifica en aquest lloc de forma clara. La divisió espacial de Doreen Massey, l’expansió geogràfica del capitalisme de David Harvey, el creixement sostingut, la construcció de llocs, la desconstrucció, etc., són idees que repasso ràpidament al ritme dels fotogrames que rebo de la finestra i el moviment continuo de la locomotora. 

             Un cop fora de la ciutat, la monotonia entra en escena, camps i fruiters es veuen esquitxats de petits pobles, diviso una successió de llocs que jo concebo com una mateixa cosa, un sol lloc, per separat no em diuen res diferent, és el paisatge de conjunt el que m’aporta significat, ja que tal com deia Harvey, el paisatge i el lloc té una relació dicotòmica que fa difícil parlar de l’un sense l’altre. Però de sobte, passat Balaguer, els primers contraforts Prepirinencs il·luminen la meva mirada. El paisatge em comença a transmetre més coses, i tinc la sensació de que pertanyo a aquell lloc a escala de serralada, al Pirineu sencer, i poc a poc, petits racons s’endevinen a cada revolt de les vies que reconec fortament. A molts d’ells, hi ha molts instants viscuts, i no es tracta tant sols aquelles roques, aquells rius, aquells llacs, sinó que el rellevant és el moment concret en el que el concebut, el percebut i el viscut adquireixen una certa coherència estructurada (Merrifield, 1993). Entenc els llocs coneguts que apareixen a la finestra com històricament dinàmics seguint la perspectiva de lloc defensada per Lois, una successió d’esdeveniments espai-temporals que em generen un vincle molt fort amb els llocs. Aquesta sensació s’accentua al passar sota la paret de les Bagasses del Congost de Terradets, i arriba al seu punt àlgid quan un cop passat l’estret, i flanquejant el pantà del mateix nom, les muntanyes del Pirineu axial apareixen imponents, altives, i vestides de blanc, impregnades d’una forta càrrega visual i emocional. Me n’adono doncs, que soc a casa, que soc a un lloc, al meu lloc. I amb tot això, la velocitat disminueix, soc abans de la neu i al final del trajecte, la localització és clara, unívoca, per mi sempre ha estat allí, però el lloc ha canviat sensiblement. Quan era petit el sentia d’una manera, ara d’una altra, però el sentiment de pertinença hi és igual, el simbolisme i l’apropiació del lloc també, aquest lloc em defineix, la meva identitat és pirinenca, la línia ferroviària és transpirinenca, el tren és el “Tren dels Llacs”, però per mi, és el tren dels “llocs”, dels meus “llocs”, que em fan sentir part d’un paisatge, d’una serralada, i d’una cultura. El moment és intens, l’espai-temps convergeix, de ben segur que Yi-Fu Tuan tenia raó, pateixo d’un fort sentit de lloc, de topofilia.

Bibliografia

• ALBET, Abel (2001). «¿Regiones singulares y regiones sin lugares? Reconsiderando el estudio de lo regional y lo local en el contexto de la geografía postmoderna», Boletín de la Asociación de Geógrafos Españoles, 32; pp. 35-52.
• BONNETT, Alastair (2014). «Presentation», Off the Map: Lost Spaces, Invisible Cities, Forgotten Islands, Feral Places, and What They Tell Us About The World. Londres: Aurum Press [trad. cast. «Introducción», Fuera del mapa. Un viaje extraordinario a lugares inexplorados.Barcelona: Blackie Books, 2017; pp. 7-12].
• BOURDIEU, Pierre (1993). «Effets du lieu» a: La misère du monde. París: Seuil [trad. cat.: «Efectes de lloc», Quaderns d’Arquitecura i Urbanisme, 234 (2002); pp. 28-32].
• DELGADO-MAHECHA, Ovidio (2003). «Geografías postmodernistas: la reivindicación del espacio y del lugar» a: Ovidio Delgado Mahecha, Debates sobre el espacio en la geografia contemporánea. Bogotà: Universidad Nacional de Colombia; pp. 123-142.
• HARVEY, David (1993). «From space to place and back again: reflections on the conditions of postmodernity», en: Jon Bird, Barry Curtis, Tim Putnam, George Robertson y Lisa Tickner 5 (eds.). Mapping the Futures: Local Cultures, Global Change. Londres: Routledge; pp. 3-29 [trad. cast.: «Del espacio al lugar y viceversa: reflexiones sobre la condición de la postmodernidad», en: Núria Benach y Abel Albet (eds.) (2019). David Harvey. La lògica geográfica del capitalismo. Barcelona: Icaria; pp. 101-147.
• LOIS, María (2010). «Estructuración y espacio: la perspectiva de Lugar», Geopolítica(s), 1(2); pp. 207-231.
• MASSEY, Doreen (2004). «Lugar, identidad y geografías de la responsabilidad en un mundo en proceso de globalización», Treballs de la Societat Catalana de Geografia, 57; pp. 77-84.
• NOGUÉ, Joan (2008). «Lugares», Cultura/s La Vanguardia, 19 novembre; pp. 22-23.
• RAMÍREZ, Blanca i Liliana LÓPEZ (2015). Espacio, paisaje, región, territorio y lugar: la diversidad en el pensamiento contemporáneo. Mèxic: Instituto de Geografía, Universidad Nacional Autónoma de México.
• TUAN, Yi-Fu (1974). Topophilia. A study of environmental perception, attitudes and values. Englewood Cliffs: Prentice Hall [trad. cast.: Topofilia. Un estudio de las percepciones, actitudes y valores sobre el entorno. Barcelona: Melusina; 2007].