EXPOSICIÓ FOTOGRÀFICA: EL PAISATGE IDENTITARI DELS POBLES RIBAGORÇANS EXPLICAT PER LES FAÇANES DE PEDRA

Introducció

L’objectiu d’aquesta petita exposició fotogràfica és fer un curt, però representatiu recorregut geològic des de la perspectiva de la geografia cultural, que al mateix temps, assenyali les virtuts d’utilitzar la pedra autòctona per a l’activitat constructiva dels pobles, ja que aquesta proporciona un paisatge integrat visualment, que al seu torn, preserva la identitat del lloc. Per tant, les bondats visuals d’aquesta pràctica de la societat tradicional pirinenca és inqüestionable, tot i essent conscient de les problemàtiques ambientals i del trencament del paisatge que se’n podrien derivar, si es seguís portant a terme aquesta pràctica en l’actualitat, a segons quins indrets més massificats. Així doncs, per il·lustrar aquest fenomen he escollit sis boniques fotografies de llocs ribagorçans altament singulars, que val a dir, ens ensenyaran a ser observadors i a saber enfocar la mirada, que és la clau, junt amb la inquietud, per poder veure els valors del paisatge pirinenc.

Títol: El paradigma de poble integrat en el paisatge

Autor: Òscar Alemán Milán

Lloc: Erillcastell (Alta Ribagorça)

Data de realització: 05-09-2018 a les 14:17

El perquè de l’elecció: Perquè és la millor imatge que tinc en què un poble es veu unit al paisatge.

Descripció: Erillcastell és un poble que va quedar despoblat als anys 70, així mateix, va ser construït en una època en què habitualment les pedres utilitzades en les façanes eren majoritàriament autòctones, de proximitat. Aquest fet, fa que la identitat del poble i el paisatge cultural estiguin estretament lligats a la del territori, i alhora, també al seu substrat, provocant un paisatge continu i integrat, que denota que la gent vivia connectada amb la natura, ja que, el més “natural”, era utilitzar els recursos propers, essent una societat ambientalment més sostenible, i visualment amb menys contrastos. D'alta banda, a cops, analitzant la façana d’una casa, es podia saber el lloc més probable de la seva ubicació. Actualment, en la major part dels pobles pirinencs, fins i tot les façanes estan globalitzades, fet que dificulta extreure’n trets identitaris de les mateixes, que les relacionin amb el seu entorn. Per aquesta raó, i perquè a l’edat mitjana va ser un lloc molt important en el desenvolupament de la Ribagorça, el considero el paradigma de poble bell i integrat al seu entorn, tot i estar enlairat sense vergonya en un turó, on tots els elements conformen un paisatge amb una identitat singular arrelada al lloc i a l’espai que ocupa. Tot plegat, d’una manera única i elegant, que genera autoestima a la gent del territori.

Context: El poble abandonat d’Erillcastell pertany al municipi del Pont de Suert, i està situat a sobre d’un turó de roca volcànica molt dura, concretament d’andesita, i constituent d’una colada de lava de 200 metres de gruix, essent aquest un indret de referència a nivell europeu del vulcanisme posthercinià, i situant-lo en una atalaia privilegiada amb llargues vistes. Té una història molt potent, ja que va ser el lloc de residència dels barons d’Erill, mecenes de les esglésies romàniques de la Vall de Boí i del Monestir de Lavaix, i d’altra banda, aquesta va ser la família més important del territori, que com no, s’ ubicava en el lloc més singular.

 

Títol: Fosc sobre fosc, difícil, però no impossible

Autor: Òscar Alemán Milán

Lloc: Església d’Erillcastell (Alta Ribagorça)

Data de realització: 09-09-2016 a les 13:04

El perquè de l’elecció: Interpreta molt bé el mimetisme de les pedres de la façana amb el fons comprès per diferents paquets rocosos.

Descripció: La part baixa del campanar està construïda amb una roca fosca volcànica, l’andesita, extremadament dura i difícil de treballar per un us ornamental, però tot i així, té sentit el seu aprofitament ja que és el mateix que constitueix el substrat, i els fonaments de la mateixa. Per tant, és la roca que hi havia allí mateix, totalment de km 0. D’altra banda, a la part alta del campanar s’hi disposen roques més lleugeres, clares i fàcils de treballar, com gresos volcanosedimentaris, i gresos vermells del Triàsic, que segurament provenen de la part alta del turó del fons, el Tossal de Pollerini. Així mateix, també es poden observar calcaris més clars del Devonià, provinents del darrere de l’observador, de la falda de la Roca de Conques. També, es poden veure a la façana algunes pedres de carbó, hulla originària dels estrats tant marcats del fons i centre de la imatge. Tot plegat, roques autòctones que donen continuïtat al paisatge, i que fan únic i original el poble.

Context: En poc més de 300 metres lineals, aquest lloc disposa de roques diverses, i així ho manifesten les seves façanes. En seqüència temporal de més velles a més joves, calcaris devonians a la part alta, roques de vulcanisme explosiu (igimbrites) al costat mateix, de laves (andesita) sota el poble, i poc més enllà roques d’ambients vulcanosedimentaris, o sigui gresos sedimentats prèvia erosió de les laves i cendres, i tot seguit la sèrie de carbons de Malpàs, que val a dir van tenir un paper cabdal a les obres hidràuliques de mitjans del segle XX. I finalment, en el tossal de color vermell, hi trobem el gresos i microconglomerats triàssics.

 

Títol: Els diferents moments constructius, però un sol paisatge

Autor: Òscar Alemán Milán

Lloc: Peranera (Alta Ribagorça)

Data de realització: 18-08-2018 a les 16:38

El perquè de l’elecció: Perquè representa una evolució raonable, amb pocs canvis, i amb detalls interessants.

Descripció: L’església de Peranera ha estat derruïda en varies ocasions al llarg dels segles, i curiosament, pràcticament en totes les reconstruccions, sembla ser que s’ha utilitzat la pedra autòctona del lloc. Fent un cop d’ull ràpid,  es pot veure com tres franges de construccions de diferents moments, però utilitzant els mateixos tipus de roca. Encara que val a dir que la modernitat ja li afecte, com per exemple en forma de cercle perfecte fet de ciment, a la finestra de baix del campanar. Per un altre costat, hi ha un detall típic en moltes construccions pirinenques d’aquestes valls ribagorçanes, i és que les llindes dels arcs de portes i finestres estan fets amb carnioles o pedra tosca, uns tipus de roques amb forats, molt més lleugera i apta per aquest afer. Val a dir, que hi ha pocs afloraments de carnioles i tosca per aquestes contrades, i no es poden considerar que són extretes in situ, però si són pròpies del paisatge pirinenc, fet que relacionaria, posaria en comú, altres edificacions d’altres pobles entre sí.

Context: El poble de Peranera està situat a l’altra costat de la vall d’Erillcastell, en un turó volcànic de menor cota i prominència, però de la mateixa colada de lava andesítica, i per tant, hi podem trobar trets distintius molt semblants. Tanmateix, aquí si que hi arriba una carretera, i fa que alguna casa del costat ja no respecti l’autenticitat litològica del lloc, però d’altra banda, presenta vida humana, quelcom també important per la seva preservació i la pervivència del patrimoni. 

 

Títol: Perfecció constructiva, continuïtat en el paisatge

Autor: Òscar Alemán Milán

Lloc: Esperan (Alta Ribagorça)

Data de realització: 09-09-2016 a les 11:15

El perquè de l’elecció: Defineix la continuació altitudinal i la seqüència litològica de les anteriors

Descripció: L’església d’Esperan està situada més al nord d’Erillcastell, ja força lluny de la roca volcànica, i completament imbricada entre els calcaris devonians i els gresos permians. El campanar ho deixa clar. La connexió amb el seu entorn és total. Apareixen, com abans a Peranera, les lleugeres carnioles als arcs que conformen l’espai de les campanes, i a més, el llosat superior és espectacular i autòcton.

Context: Esperan és un altre poble abandonat del Pont de Suert, com a Erillcastell, no hi arriba la carretera, i per tant, les seves construccions són de pedra autòctona. Aquesta església és també obra dels barons d’Erillcastell, i antecessora de les de la Vall de Boí. La importància cultural és total, però val a dir, que el seu oblit és proporcional al seu despoblament. 

 

Títol: Entre còdols, una construcció de ribera

Autor: Òscar Alemán Milán

Lloc: Monestir de Santa Maria de Lavaix (Alta Ribagorça)

Data de realització: 07-09-2016 a les 11:47

El perquè de l’elecció:  Continuació cultural, i continuació de la seqüència litològica cap al sud.

Descripció: El Monestir de Lavaix es troba aigües avall d’Erillcastell, tot seguint el barranc de Peranera i confluint al riuet del convent provinent de Viu de Llevata, que passa pel costat del monestir de Lavaix, o altrament dit per la població local, “el Convent”. El riu aquí és important, ja que tal com es pot veure en les pedres interiors del mur derruït, aquestes són arrodonides per quasi amb tota seguretat, pel mateix riuet del convent, o pel seu veí, en el que tributa, la Noguera Ribagorçana. Bàsicament, el mur està constituït de dolomies i calcàries del lloc, o probablement, d’una mica més amunt, o més avall, tant se val, n’hi ha per tot arreu, i aquest monestir és del segle XIII, i no hi havia carretera en el moment de la seva edificació. Així doncs, el desafortunat monestir de Lavaix, és un exemple d’integració en el paisatge de ribera i sostenibilitat, pel fet d’utilitzar en gran mesura, els còdols i cantells rodats que l’erosió del riu li ha deixat a la vora.

Context: El monestir cistercenc de Lavaix és el bressol de la cultura ribagorçana, i val a dir, que també auxiliat pels barons d’Erill, i d’altra banda, destruït per la era industrial, doncs la major part de l’any està sota les aigües del pantà d’Escales, obra hidràulica que va ser construïda per la bona causa de fer arribar l’electricitat a les fàbriques de Barcelona, però clarament a costa del patrimoni ribagorçà. En aquests mateixos fonaments i van existir d’altres monestirs que es van perdre, però que es van tornar a aixecar en el mateix lloc. I que se sàpiga, com a mínim n’hi havia des del segle IX, molt abans que existís el poble del Pont de Suert en sí mateix. 

 

Títol: Un monestir tot acolorit de pedra pseudo-autòctona però integrat en el paisatge

Autor: Òscar Alemán Milán

Lloc: Monestir d’Alaó (Sopeira – Ribagorza Oriental)

Data de realització: 16-04-2016 a les 12:51

El perquè de l’elecció: És una barreja singular que uneix el paisatge de 25 kilòmetres més amunt en un temps anterior.

Descripció: Les pedres que constitueixen la façana del Monestir d’Alaó no coincideixen, en molts casos, amb la litologia de la zona més immediata, tal com la de la paret del darrere del Pic de Sant Cugat, comprès per calcàries bioclàstiques, però tot i així, està totalment ben integrat en el paisatge. La raó de ser, és que per la seva falda, abans d'arribar la tranquil·litat portada per l’embassament d’entre pantans actual, hi passava el sovint ferotge riu Noguera Ribagorçana, que tot practicant l’erosió de les terres altes, transportava un gran volum de còdols arrodonits de roques diverses, provinents de la capçalera de la vall. Així doncs, utilitzar aquests materials heterogenis per la seva construcció, provoca un tot acolorit a la façana, que li dona una categoria de lloc especial, i que el fa pertànyer sense cap mena de dubte a la Ribagorçana en el seu conjunt. Posteriorment, va ser arranjat amb els rectangulars blocs de calcari de la zona, però tanmateix, les llindes de totxos de bòvila i les teules semblen més aviat actuals, i d’aquest món global.

Context: Situat a la Ribagorça aragonesa, més al sud del Pont de Suert, Sopeira és un poble de façanes de pedra. No obstant, moltes cases s’han actualitzat o són noves, ja que hi viu gent permanentment, però val a dir que, tot i que no s’han posat a extreure pedra local, potser això també seria una aberració avui en dia, al meu entendre, val a dir que segueix una evolució coherent del paisatge. És a dir, que tot i perdre una mica d’identitat, i ja no poder afirmar que una casa és d’un lloc determinat per l’origen de les pedres de la seva façana, si que ha seguit un criteri visual adaptat al seu entorn, i que ara ens dona informació clara sobre el pas del temps.