Anàlisi històrica recent de desenvolupament rural: Els canvis fonamentals en el desenvolupament del Pont de Suert i l’Alta Ribagorça i l'evolució del paisatge

El primer fet que cal destacar, és que el 1934 va arribar la primera carretera al Pont de Suert, i aquesta provenia de la banda de la Pobla de Segur. Val a dir que, fins aleshores, la localitat del Pont de Suert i l’encara no constituïda comarca de l’Alta Ribagorça estigueren molt aïllades, i només abastables a través de camins de ferradura. Així mateix, la carretera a la Val d’Aran pel túnel de Vielha s’inaugurà el 1948, i l’accés sud des de Sopeira finalitzà el 1952. Totes aquestes infraestructures ja són visibles a les imatges aèries de la sèrie b del vol dels americans de 1957, i no així al vol de 1946.

            És evident que, la millora dels accessos va ajudar a desenvolupar aquest territori, que fins al moment vivia en un règim d’autosuficiència total, i molt lluny del desenvolupament ja existent a les grans àrees urbanes de Catalunya, que es trobaven també en plena industrialització. No obstant, els canvis no van començar per la presència de carreteres, sinó que el procés va ser invers. És a dir, que les carreteres van arribar al Pont de Suert perquè hi havia interessos que beneficiaven principalment l’àrea metropolitana de Barcelona, ja que hi havia un dèficit energètic per poder augmentar la producció de les fàbriques catalanes, i al Pirineu hi havia la solució, en forma de carbó i força hidràulica, que permetrien seguir la modernitat segons les teories fordistes del moment.

            El primer revulsiu va venir donat per la implantació el 1931 de la MIPSA (Minera Industrial Pirenaica, S.A.) per l’explotació de les mines de carbó de Malpàs, poble situat a 9 km del Pont de Suert, i que en aquell moment tenia ajuntament propi, i des de 1968 és un nucli agregat al Pont de Suert. Ara bé, la presència de la ENHER (Empresa Nacional Hidroeléctrica del Ribagorzana), a les acaballes de 1946, és la causant de que la pacífica i silenciosa vida tradicional d’aquests pobles de muntanya passés a una sorollosa i frenètica activitat amb l’inici de les obres hidroelèctriques (Farrús, 2004). Per tant, les obres van comportar l’arribada de molta ma d’obra, uns ingressos constants a la zona, i noves necessitats, com nous habitatges, escoles, metges, bars, pensions, sabaters, barbers, etc. que van contribuir enormement a la dinamització econòmica de la comarca, i un canvi radical en el seu paisatge, amb construccions ràpides i desentonants, centrals, teixits elèctrics, preses i pantans, que també ja es poden contemplar al vol dels americans de 1957.

            A continuació, un resum de les actuacions de la ENHER per donar allotjament als seus treballadors a data de juliol de 1953 (Farrús, 2004), que suposaven més places que habitants hi havia anteriorment:

•         Un poblat al Pont de Suert per a 99 famílies.

•         Cinc grups d’habitatges a Xerallo per a 45 famílies.

•         Una residència al Pont de Suert per a 12 treballadors.

•         Una pensió a Xerallo per a 66 obrers.

•         Un parador al Pont de Suert per a 60 treballadors.

•         Una pensió al Pont de Suert per a 204 obrers.

•         Una pensió a l’obra d’Escales per a 50 obrers.

•         Un campament a Vilaller per a 506 obrers.

•         Un campament al Tor per a 740 obrers.

•         Un campament a Bono per a 100 obrers.

•         Un campament a l’obra d’Escales per a 950 obrers.

•         Un campament a Llesp per a 250 obrers.

•         Un campament a Arén per a 40 famílies.

•         Diversos albergs al sector de Sant Nicolau, Torre de Buira, Torogo Escarlà, Miralles, Pont de Montanyana, Camporrells, Estopinyà i Canelles, amb una capacitat global de 1.600 obrers. 

            Aquest ràpid desenvolupament va ajudar molt a la missera població que hi havia, que fins aleshores es veia forçada a emigrar en molts casos, com era la tendència a les zones rurals, atretes pels processos d’urbanització i industrialització de les ciutats, i que amb l’aterratge de la ENHER, es va invertir aquesta tendència general, amb l’arribada de nous pobladors, però que amb la finalització de l’última gran obra, el pantà de Cavallers el 1960, l’èxode rural tornar a activar-se, amb una pèrdua de població que ha seguit fins als nostres dies, amb petits increments esdevinguts per l’activitat turística postmoderna i els nous habitants neorurals.

            D’altra banda, si seguim les imatges aèries, podrem veure més coses de la petjada del pas del temps, a part de les obres i la industrialització hidroelèctrica d’un territori rural. Comparativament, salta a la vista com en l’actualitat la superfície boscosa ha augmentat considerablement, i com en canvi, els camps conreats han disminuït, però sense arribar a desaparèixer, conferint encara un aspecte de territori rural molt a prop del nucli, tot hi haver-hi proliferació de petites urbanitzacions i serveis, com l’evident àrea esportiva. Es fa evident doncs, els canvis en el sistema econòmic, que per un costat la silvicultura ja no està tant arrelada, i denota altres formes d’obtenció d’energia, i per l'altre, l’agricultura, que val a dir que sempre ha estat aquí força pobra, i la ramaderia, tampoc són l’activitat principal actualment.

Aleshores, els serveis, i el turisme són el principal motor econòmic, però també, hi ha certa diversificació, com s’aprecia a la part superior de la ortofotografia de 2015, amb l’aparició d’un petit polígon industrial. I a més a més, per posar un exemple del nou paradigma, la força de l’aigua ja no només serveix per obtenir energia, elèctrica o mecànica (amb els molins fariners), sinó que ara pel riu baixen barques de ràfting. A més amés, al pantà d’Escales, al sud de la imatge, existeix un club nàutic d’aigües tranquil·les. A nivell comarcal, cal destacar, l’impuls que va suposar, sobretot per la temporada d’hivern, l’obertura el 1988 de l’estació d’esquí de Boí Taüll. També, cal advertir, el que ha suposat pel desenvolupament d’aquest territori, la creació del Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici el 1956, i a més a més, el mateix any, la remodelació del balneari de Caldes de Boí.

Il·lustració 4 Comparativa del Pont de Suert entre imatges aèries del vol dels americans de la sèrie b de 1957 i PNOA 2015, es pot ampliar clicant l’enllaç següent. Font: https://www.ign.es/web/comparador_pnoa/index.html#map=15/82421.71/5222245.04/0/6/amsb,pnoa2015 [16-06-2019]

            Per acabar, destacaria també l'impacte actual que té el fenomen de l'excursionisme i les activitats esportives al medi natural, que propicien la recuperació de camins tradicionals i ramaders en desús, però que alhora també, provoquen certa hiperfreqüentació d'alguns itineraris amb la conseqüent erosió del terreny. D'altra banda, en aquesta època més recent, els revulsius més remarcables que han col·laborat a la promoció del territori i a la corresponent petjada en el paisatge, han estat la proclamació de l'art romànic de les esglésies de la Vall de Boí com a Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO l'any 2000, i també la declaració de les Falles del Pirineu com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat el 2015. Val a dir que, paradoxalment, és un fenomen global el fet de que la intensitat de la globalització incentivi proclames i reivindicacions dels dels valors locals, i de les tradicions. És com si quan més homogènia és la cultura que ens envolta, hom té la necessitat de reivindicar les seves particularitats, això sí, amb risc de que un altre cop, allò local, ho convertim altra vegada en global, augmentant la mercantilitzant al seu voltant i perdent, en part, certs valors tradicionals. Aquestes contradiccions són les realitats que han d'afrontar els entorns rurals i els grans paratges naturals en l'actualitat, essent difícil de gestionar, i obligant a la reflexió continua d'un territori. El secret està, en l'equilibri d'aconseguir la subsistència del territori  i el benestar de la seva població amb una necessària dinamització econòmica i turística, però sense malmetre l'essència que fa que un paisatge sigui únic, original i atractiu, que en definitiva és la bugia del motor del desenvolupament local.    

Articles relacionats:

• La Comarca de l’Alta Ribagorça
• Demografia i ruralitat: El poblament del Pont de Suert i l’Alta Ribagorça

Bibliografia: 

• Armesto, X. A. et al. (2018). La transformación del mundo agrario en un territorio turístico de montaña. Las comarcas de Alta Ribagorça, Aran y Pallars Sobirà. Cuadernos Geográficos 57(3), 267-290
• Claret Codina, Oriol. "[dossier] Demografia, agroturisme i desenvolupament a l'Alta Ribagorça." Ripacurtia [en línia], 2004,, Núm. 2 , p. 187-212. https://www.raco.cat/index.php/Ripacurtia/article/view/28749  [Consulta: 16-06-19]
• Collantes Gutiérrez, Fernando. (2005). Declive Demográfico Y Cambio Económico En Las Áreas De Montaña Españolas, 1860-2000. Revista de Historia Económica / Journal of Iberian and Latin American Economic History. 23. 10.1017/S0212610900012143. https://dialnet.unirioja.es/servlet/articulo?codigo=2129555  [Consulta: 16-06-19]
• Farrús i Petit, Joan. (2004). Alta Ribagorça 1900-2000. Univesitat Politècnica de Catalunya. https://upcommons.upc.edu/handle/2099.1/5559  [Consulta: 16-06-19]